Coneixes l’efecte Pigmalió?

Pigmalió, antic rei de Xipre i escultor, va crear una bella escultura que va anomenar Galatea i se’n va enamorar bojament. Pigmalió desitjava amb totes les seves forces que Galatea tingués vida i pogués ser la seva dona. Els déus el van escoltar, van complir els seus desitjos i van poder ser feliços junts. Així, va sorgir l’efecte Pigmalió.

Quina llegenda més maca, oi?

El resum del significat de l’efecte Pigmalió és que si tu creus en que algú arribarà a comportar-se d’una manera concreta o farà alguna cosa concreta, l’estaràs influenciant i ajudant perquè ho aconsegueixi.

Pigmalió va aconseguir que Galatea es convertís en una dona.

Mirar els infants i pensar que poden ser capaços, que poden fer-ho, que poden tenir autonomia, que poden ser responsables, que són éssers individuals i propis... Fa créixer i ampliar les nostres expectatives sempre en positiu cap a ells.

Pensar i dir: "Tu pots fer-ho, endavant!" els ajuda a creure-ho, perquè implícitament hi ha tota la nostra confiança dipositada en ells i elles. Pensar i dir: "Ets un desastre, no podràs aconseguir-ho..." també els fa creure aquesta expectativa d'ells/es mateixos/es, limitant-ne el seu propi potencial.

L’efecte Pigmalió és un mecanisme pel qual un resultat s’apropa a les expectatives prèvies perquè inconscientment s’ha modificat la conducta perquè així sigui, tant en positiu com en negatiu. Segons aquest efecte, una persona espera un resultat concret, que depèn en part d’altres persones o factors externs.

La creença que l’obtindrà fa que modifiqui la manera de comportar-se i llavors altera aquests factors externs. De manera que és molt probable que acabi succeint en contra de les possibilitats inicials.

La confiança que els demés tinguin sobre nosaltres, pot donar-nos “ales” per a aconseguir els objectius més difícils. Aquesta és la base de l’efecte Pigmalió, que la psicologia enquadra comun principi d’actuació a partir de les expectatives alienes.

Tot i que semblen obvies aquestes consideracions, són objecte d’estudi per part de pedagogs i estudiosos i s’apliquen a diferents àmbits: a l’educació, als esports, a l’economia... Perquè fer-les explícites, comunicar-les i donar-les a conèixer, pot resultar cabdal per al desenvolupament dels infants i de les persones que amb ells hi conviuen.

Sovint, els verbalitzem allò que els cal millorar, els fem retrets o acostumen a pensar que avancen a poc a poc... Però quantes vegades explicitem allò del que creiem que poden ser capaços? Quantes vegades generem confiança o valorem les seves fortaleses?

Establir lligams d’afecte, de complicitat, d’apropament... És reconèixer allò que els infants fan bé i els pot ajudar a millorar més i a pensar en positiu sobre ells mateixos i en vers a qui els envolta. Des de l’escola, afavorir i incidir en aquests aspectes, tant a nivell individual, com a nivell grupal, enforteix les relacions entre ells i elles i també millora la dinàmica del grup. Tot l’equip de mestres i, específicament, des de la tutoria, cal tenir aquests objectius clars i també traspassar-los a les famílies, per tal que tots plegats siguem capaços d’ajudar-los a créixer tant com sigui possible, des de les seves possibilitats, amb autonomia, confiança i responsabilitat.

La confiança i la responsabilitat compartida dels educadors, de la família i dels adults, propers a ells i elles, ajudarà als infants a resoldre conflictes, a enfrontar-se amb fermesa en els aprenentatges, a enfrontar nous reptes i en definitiva els ajudarà a créixer.

Quina aplicació té l’efecte Pigmalió en els/les fills/es?

Quan tu creus que el teu fill/a pararà taula, endreçarà les joguines, deixarà de dir paraulotes, aixecarà la tapa del lavabo, farà el seu llit i un llarg etc… Cal confiar i creure que segurament, ho acabarà fent. Què et cal a part de creure-hi? Confiar en que ho farà i tenir molta paciència.

Transformacions que es produeixen quan estàs fermament convençut/da que el teu fill/a, per exemple, endreçarà les seves joguines:

-          La teva comunicació verbal amb el teu fill/a canvia (les paraules representen el 7% de la nostra comunicació):

Et comuniques de forma positiva amb ell/a, utilitzes paraules i expressions amb les que li demostres que confies en ell, que confies plenament en que ho farà: “Saps endreçar molt bé”, “sé que ho faràs”, “és divertit i t’ho passaràs molt bé”, “les teves joguines estaran molt contentes”, “endreçar és fàcil”, “t’agrada endreçar”, etc.

-          La teva comunicació no verbal amb el teu fill/a canvia (gestos i postures representen el 55% de la nostra comunicació. To, volum de veu, etc. representen el 33%):

Li comuniques de forma inconscient, amb les teves postures, els teus gestos i amb la teva veu, que saps que endreçarà les joguines. Els/les nens/es són grans observadors de la nostra comunicació no verbal. Els teus gestos i la teva veu li estaran dient que confies plenament en que ho farà, que ho sap fer i que és fàcil. Li estàs reforçant el que li has dit amb les teves paraules i estàs creant una congruència tan gran, que alhora generaràs més influència positiva cap el teu fill/a.

-          Tu estaràs tranquil/la perquè interiorment saps que ho farà, no deixes lloc al dubte.

I és estant tranquil/la com aconseguiràs que et sorgeixin estratègies (cantar una cançó, inventar-te un joc per recollir, etc.) perquè el teu fill/a reculli d’una manera més fàcil.

-          Aconseguiràs evitar pensaments del tipus “és que no me'n surto”, “no sé com fer-ho”, “sóc incapaç”, “de nou es sortirà amb la seva”, “no em fa cas”, “no hi ha res a fer”…

L’efecte Pigmalió també te’l pots aplicar a tu mateix/a. Si creus que podràs aconseguir tot allò que és necessari per tu, podràs.  També el pots aplicar a la teva parella i a qualsevol persona que sigui important per tu. L’efecte Pigmalió realment funciona!

Extret del diari: "Ara Criatures" de Laura Muñoz Benítez, mare, coach i formada en PNL.

"Qui s'atraveix a ensenyar mai ha de deixar d'aprendre"

Cotton Dana, John

La felicitat d'un infant... Comença en el cor dels seus pares

"Que els nostres fills/es creixin feliços i sans!"

Aquest és, sens dubte, el desig prioritari de qualsevol pare o mare des del primer instant de vida d'una criatura... Mentre ens ocupem de tots els detalls materials del moment de la seva arribada, el pensament de les famílies sempre es projecta al futur: 

"Com serà? Què necessitarà? Sabrem comprendre'l? Què haurem de fer per veure'l riure i saber que no li manca res? Com puc ser aquella bona mare o aquell bon pare que tant desitjo ser"".

I al costat d'aquestes preguntes il·lusionades a vegades en sorgeixen d'altres, més o menys inquietants... Que tenen a veure amb molts altres temes que resten no resolts, imatges i emocions ben guardades que afloren precisament ara, davant d'un canvi que esdevé en profund i irreversible en el sí de la parella. Com si el fill/a, abans de néixer, ja servís de mirall als pares i els ajudés a prendre consciència de la seva pròpia història, dels seus temors, de les seves mancances, dels seus anhels, i també, de les seves tasques pendents.

L'ESPAI EMOCIONAL SEGUR 

Per comprendre la importància que l'ambient emocional en la família pot tenir en una criatura, n'hi ha prou en dirigir la mirada per uns moments a un nadó: un ésser absolutament indefens, depenent de l'entorn i dels adults que l'envolten. Només ells són qui garanteixen l'aliment i les atencions que necessita per al seu desenvolupament i també d'ells, necessita afecte i contacte per poder créixer. En realitat, el més important, és el VINCLE que estableix amb ells, saber que estan disponibles i que la pertinença al grup -i la seva supervivència- està assegurada. 

Aquesta GRAN EXPERIÈNCIA, que es viu molt abans que l'infant tingui paraules per compartir-la, és la que queda gravada en el fons del seu subconscient i en determina el comportament des dels primers moments de vida. Un nadó aprèn ràpidament a sondejar el seu entorn i a captar els senyals més mínims. Percep les veus o el silenci, la calor de la pell o el fred de la soledat, l'aroma de la llet dolça o l'olor agre de l'angoixa, la mirada relaxada i amorosa de la mare o la seva expressió tensa i absent. Tots els seus sentits registren també allò que passa entre les persones -les relacions i la nostra comunicació- així com els fils que uneixen els diferents membres de la família i en determinen, en part, l'estat anímic.

D'aquesta manera, qualsevol infant acaba sent un expert en lectura corporal, i la informació que rep, o bé el tranquil·litza dient-li que tot està en ordre i que el seu entorn és segur, o l'inquieta i l'alarma, posant en marxa una sèrie de reaccions de resposta, que expressen la seva por d'una banda i el seu intent de compensar les mancances o les necessitats dels adults de l'altre. I en això, també es converteixen en uns grans experts.

L'AMOR PRIMARI DELS FILLS/ES VERS ELS SEUS PARES I MARES

Els nens i nenes, des de ben petits i val a dir-ho, de forma inconscient, assumeixen tasques en el seu sistema familiar. En determinades situacions, fins i tot, sacrifiquen el seu propi benestar pel de tota la seva família. Actuen de forma incondicional, sense tenir en compte les conseqüències per a ells mateixos, sempre des de la seva total dependència i necessitat de pertinença al grup. 

Les criatures, aquelles que sovint creiem que "no s'enteren de la pel·lícula", tenen una percepció molt precisa de la realitat que els envolta, d'allò que a vegades apareix en un primer pla i també d'allò que a vegades s'amaga. Ens mostren clarament el seu sentit de la justícia i de l'equilibri de la xarxa relacional que els envolta. Utilitzen tots els seus canals de percepció sense cap mena de qüestionament, els seus cinc sentits i la seva més genuïna intuició, accedint a la informació de forma molt més directe que els adults i de forma molt més espontànea. I és per això, que moltes vegades, els nens i nenes no atenen als nostres arguments racionals: ells ho saben millor, en l'autèntic sentit de la paraula. 

Què podem fer doncs, els adults, per alliberar els fills/es de les càrregues que no són seves, d'aquestes missions impossibles que els costen una gran força vital i no els permeten realment dedicar-se al que realment són les seves tasques: créixer, aprendre i desplegar tot el seu potencial?

EL PODER DE LES NOSTRES ACTITUDS

Els pares i les mares PODEN ACONSEGUIR GRANS CANVIS en l'estat emocional o el comportament dels nens i nenes, canviant primer la seva MIRADA i les ACTITUDS INTERNES. Tot allò que movem a nivell subtil dels pensaments i sentiments, els arriba de forma directa.

Precisament perquè els nens i nenes registren sobretot la COMUNICACIÓ NO VERBAL, tot allò que movem en el nivell subtil dels pensaments i els sentiments els arriba directament.

Això suposa que els adults tinguin clares que les seves NECESSITATS, MANCANCES, CONFLICTES O FERIDES SÓN SEVES i pertanyen a l'ÀMBIT DELS ADULTS. Que els fills/es, per molt afectuosos i entregats que siguin, o per molta guerra que donin, mai NO PODEN OMPLIR AQUESTS BUITS. I que, com a adults, tenim recursos personals i externs necessaris per resoldre els nostres problemes.

Significa, això, transmetre a les criatures amb, però també sense paraules, MISSATGES QUE DEIXIN BEN CLAR L'ORDRE DEL SISTEMA, QUE ELS PERMETIN OCUPAR INTERNAMENT EL SEU LLOC COM A INFANTS, de petits, i percebre'ns a nosaltres com els grans en els quals poden recolzar-se i confiar.

També és possible adoptar una ACTITUD DE RESPECTE davant d'aquelles persones que mirem amb menyspreu, o de reconeixement per aquells que preteníem oblidar. Moltes vegades no podem canviar els fets ocorreguts però sí som lliures de triar les actituds internes que volem cultivar. I per descomptat val la pena experimentar la diferència -en nosaltres i en els infants- quan passem del rebuig al reconeixement, del silenci al diàleg, de la rancúnia al perdó, del dolor a l'amor, de la crítica a la gratitud.

Podem crear aquestes imatges internes com si fossin pel·lícules que projectem en una pantalla de cine per a nosaltres mateixos i per als infants. Com si expliquèssim les velles històries amb paraules noves que, per fi, expressen també allò que s'intuïa darrera el silenci. Són paraules i imatges que coincideixen amb allò implícit i explícit, en el qual la superfície i el fons concorden, i on l'ordre natural de les relacions entre els adults i els nens es recupera. I, com totes les bones històries, en algun moment cobren vida i ens porten amb elles, en un viatge cap a llocs inesperats i sorprenents.


Extret de la revista: VIURE en família, de Sylvia Kabelka, assessora sistèmica, formada en Constel·lacions Familiars Sistèmiques per Bert Hellinger. Editorial Graó.


"Qui s'atraveix a ensenyar mai ha de deixar d'aprendre"

Cotton Dana, John