LA TRISTESA I LA RÀBIA
En un recinte encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar ... Hi havia un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment ...
Fins aquell estany màgic i transparent es van acostar la tristesa i la ràbia per banyar-se en mútua companyia. Les dues es van treure els seus vestits i, nues, van entrar a l'estany.
La ràbia, que tenia pressa (com sempre li passa a la ràbia), tensa- sense saber per què -, es va banyar ràpidament i, més ràpidament encara, va sortir de l'aigua ...
Però la ràbia és cega o, almenys, no distingeix clarament la realitat. Així que, nua i apurada, es va posar, en sortir, el primer vestit que va trobar .... I va succeir que aquell vestit no era el seu, sinó el de la tristesa ... I així, vestida de tristesa, la ràbia se'n va anar.
Molt calmada, molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i, sense cap pressa - o, millor dit, sense consciència del pas del temps -, amb mandra i lentament, va sortir de l'estany. A la vora es va adonar que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada és quedar al nu. Així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany: el vestit de la ràbia.
Diuen que des d'aleshores, moltes vegades un es troba amb la ràbia, cega, cruel, terrible i enfadada. Però si ens donem temps per mirar bé, ens adonem que aquesta ràbia que veiem és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la ràbia, en realitat, està amagada la tristesa.
