dilluns, 28 d’abril del 2014

La felicitat d'un infant... Comença en el cor dels seus pares



"Que els nostres fills/es creixin feliços i sans!"
Aquest és, sens dubte, el desig prioritari de qualsevol pare o mare des del primer instant de vida d'una criatura... Mentre ens ocupem de tots els detalls materials del moment de la seva arribada, el pensament de les famílies sempre es projecta al futur: 
"Com serà? Què necessitarà? Sabrem comprendre'l? Què haurem de fer per veure'l riure i saber que no li manca res? Com puc ser aquella bona mare o aquell bon pare que tant desitjo ser"".

I al costat d'aquestes preguntes il·lusionades a vegades en sorgeixen d'altres, més o menys inquietants... Que tenen a veure amb molts altres temes que resten no resolts, imatges i emocions ben guardades que afloren precisament ara, davant d'un canvi que esdevé en profund i irreversible en el sí de la parella. Com si el fill/a, abans de néixer, ja servís de mirall als pares i els ajudés a prendre consciència de la seva pròpia història, dels seus temors, de les seves mancances, dels seus anhels, i també, de les seves tasques pendents.

L'ESPAI EMOCIONAL SEGUR 

Per comprendre la importància que l'ambient emocional en la família pot tenir en una criatura, n'hi ha prou en dirigir la mirada per uns moments a un nadó: un ésser absolutament indefens, depenent de l'entorn i dels adults que l'envolten. Només ells són qui garanteixen l'aliment i les atencions que necessita per al seu desenvolupament i també d'ells, necessita afecte i contacte per poder créixer. En realitat, el més important, és el VINCLE que estableix amb ells, saber que estan disponibles i que la pertinença al grup -i la seva supervivència- està assegurada. 

Aquesta GRAN EXPERIÈNCIA, que es viu molt abans que l'infant tingui paraules per compartir-la, és la que queda gravada en el fons del seu subconscient i en determina el comportament des dels primers moments de vida. Un nadó aprèn ràpidament a sondejar el seu entorn i a captar els senyals més mínims. Percep les veus o el silenci, la calor de la pell o el fred de la soledat, l'aroma de la llet dolça o l'olor agre de l'angoixa, la mirada relaxada i amorosa de la mare o la seva expressió tensa i absent. Tots els seus sentits registren també allò que passa entre les persones -les relacions i la nostra comunicació- així com els fils que uneixen els diferents membres de la família i en determinen, en part, l'estat anímic.

D'aquesta manera, qualsevol infant acaba sent un expert en lectura corporal, i la informació que rep, o bé el tranquil·litza dient-li que tot està en ordre i que el seu entorn és segur, o l'inquieta i l'alarma, posant en marxa una sèrie de reaccions de resposta, que expressen la seva por d'una banda i el seu intent de compensar les mancances o les necessitats dels adults de l'altre. I en això, també es converteixen en uns grans experts.

L'AMOR PRIMARI DELS FILLS/ES VERS ELS SEUS PARES I MARES

Els nens i nenes, des de ben petits i val a dir-ho, de forma inconscient, assumeixen tasques en el seu sistema familiar. En determinades situacions, fins i tot, sacrifiquen el seu propi benestar pel de tota la seva família. Actuen de forma incondicional, sense tenir en compte les conseqüències per a ells mateixos, sempre des de la seva total dependència i necessitat de pertinença al grup. 

Les criatures, aquelles que sovint creiem que "no s'enteren de la pel·lícula", tenen una percepció molt precisa de la realitat que els envolta, d'allò que a vegades apareix en un primer pla i també d'allò que a vegades s'amaga. Ens mostren clarament el seu sentit de la justícia i de l'equilibri de la xarxa relacional que els envolta. Utilitzen tots els seus canals de percepció sense cap mena de qüestionament, els seus cinc sentits i la seva més genuïna intuició, accedint a la informació de forma molt més directe que els adults i de forma molt més espontànea. I és per això, que moltes vegades, els nens i nenes no atenen als nostres arguments racionals: ells ho saben millor, en l'autèntic sentit de la paraula. 

Què podem fer doncs, els adults, per alliberar els fills/es de les càrregues que no són seves, d'aquestes missions impossibles que els costen una gran força vital i no els permeten realment dedicar-se al que realment són les seves tasques: créixer, aprendre i desplegar tot el seu potencial?

EL PODER DE LES NOSTRES ACTITUDS

Els pares i les mares PODEN ACONSEGUIR GRANS CANVIS en l'estat emocional o el comportament dels nens i nenes, canviant primer la seva MIRADA i les ACTITUDS INTERNES. Tot allò que movem a nivell subtil dels pensaments i sentiments, els arriba de forma directa.

Precisament perquè els nens i nenes registren sobretot la COMUNICACIÓ NO VERBAL, tot allò que movem en el nivell subtil dels pensaments i els sentiments els arriba directament.

Això suposa que els adults tinguin clares que les seves NECESSITATS, MANCANCES, CONFLICTES O FERIDES SÓN SEVES i pertanyen a l'ÀMBIT DELS ADULTS. Que els fills/es, per molt afectuosos i entregats que siguin, o per molta guerra que donin, mai NO PODEN OMPLIR AQUESTS BUITS. I que, com a adults, tenim recursos personals i externs necessaris per resoldre els nostres problemes.

Significa, això, transmetre a les criatures amb, però també sense paraules, MISSATGES QUE DEIXIN BEN CLAR L'ORDRE DEL SISTEMA, QUE ELS PERMETIN OCUPAR INTERNAMENT EL SEU LLOC COM A INFANTS, de petits, i percebre'ns a nosaltres com els grans en els quals poden recolzar-se i confiar.


També és possible adoptar una ACTITUD DE RESPECTE davant d'aquelles persones que mirem amb menyspreu, o de reconeixement per aquells que preteníem oblidar. Moltes vegades no podem canviar els fets ocorreguts però sí som lliures de triar les actituds internes que volem cultivar. I per descomptat val la pena experimentar la diferència -en nosaltres i en els infants- quan passem del rebuig al reconeixement, del silenci al diàleg, de la rancúnia al perdó, del dolor a l'amor, de la crítica a la gratitud.

Podem crear aquestes imatges internes com si fossin pel·lícules que projectem en una pantalla de cine per a nosaltres mateixos i per als infants. Com si expliquèssim les velles històries amb paraules noves que, per fi, expressen també allò que s'intuïa darrera el silenci. Són paraules i imatges que coincideixen amb allò implícit i explícit, en el qual la superfície i el fons concorden, i on l'ordre natural de les relacions entre els adults i els nens es recupera. I, com totes les bones històries, en algun moment cobren vida i ens porten amb elles, en un viatge cap a llocs inesperats i sorprenents.


Extret de la revista: VIURE en família, de Sylvia Kabelka, assessora sistèmica, formada en Constel·lacions Familiars Sistèmiques per Bert Hellinger. Editorial Graó.


"Qui s'atraveix a ensenyar mai ha de deixar d'aprendre"

Cotton Dana, John

divendres, 29 de novembre del 2013

Com aprenem?

L’aula és un espai únic de creixement. 
A l’aula s’esdevé tot, es viu i s’apren… Com? 
Aquest és el tema que aborda en aquesta conversa en Carles Parellada. 
Ell és qui ajuda cada setmana a establir complicitats educatives en aquest programa. 
En Carles és mestre, ha estat molts anys observant el dia a dia a les aules; 
És formador de mestres i pedagog sistèmic. Continua vinculat a la docència des d’una altra mirada.





dijous, 16 de maig del 2013

Matemàtiques que podem veure i tocar!




Així aprenem les taules de multiplicar i també els seus quadrats. 
Per exemple 5x5=25
5 reglets del 5 equivalen a una placa de 25 unitats.





També els nombres parells i senars, a partir de la pròpia descoberta i investigació. 




I les desenes i les unitats que costen tant d'entendre sobre el paper... 






Fins i tot les centenes les podem representar amb diferents materials: àbacs, blocs multibase...


Així aprenem matemàtiques de forma més vivencial i significativa!


diumenge, 21 d’abril del 2013

Contes per pensar...


LA TRISTESA I LA RÀBIA

En un recinte encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar ... Hi havia un estany meravellós.

Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment ...

Fins aquell estany màgic i transparent es van acostar la tristesa i la ràbia per banyar-se en mútua companyia. Les dues es van treure els seus vestits i, nues, van entrar a l'estany.

La ràbia, que tenia pressa (com sempre li passa a la ràbia), tensa- sense saber per què -, es va banyar ràpidament i, més ràpidament encara, va sortir de l'aigua ...

Però la ràbia és cega o, almenys, no distingeix clarament la realitat. Així que, nua i apurada, es va posar, en sortir, el primer vestit que va trobar .... I va succeir que aquell vestit no era el seu, sinó el de la tristesa ... I així, vestida de tristesa, la ràbia se'n va anar.

Molt calmada, molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i, sense cap pressa - o, millor dit, sense consciència del pas del temps -, amb mandra i lentament, va sortir de l'estany. A la vora es va adonar que la seva roba ja no hi era.

Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada és quedar al nu. Així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany: el vestit de la ràbia.

Diuen que des d'aleshores, moltes vegades un es troba amb la ràbia, cega, cruel, terrible i enfadada. Però si ens donem temps per mirar bé, ens adonem que aquesta ràbia que veiem és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la ràbia, en realitat, està amagada la tristesa.

dimecres, 23 de gener del 2013

Si ningú...




"Si ningú, mai, ens hagués tocat, seríem paralítics. 

"Si ningú, mai, ens hagués parlat, seríem muts. 

Si ningú, mai, ens hagués somrigut, i mirat, seríem cegs. 

Si ningú, mai, ens hagués estimat, no seríem "NINGÚ"

 (Poema, del Llibre “Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz” Bernard Aucouturier)

dilluns, 17 de desembre del 2012

Tots som un tros de tots

Tots som un tros de tots,
com les fulles que formen una branca,
com les branques que formen un arbre,
com els arbres que formen un bosc.

No podem viure sols,
com el mar que no té germans,
com el pic que no té braços,
com el nàufrag en una illa 
trista.



Que quan l'arbre té set no s'engreixi una fulla
perquè és més a prop de l'arrel;
Que quan creix una branca, no tapi les altres;
Quan un bosc es crema, que no rigui el veí.



No som illes.
Ni som pedres solitàries,
ni gegants deslligats. 



Quan neix una persona, tots naixem una mica,
Quan mor una persona, mor una mica de tots. 

diumenge, 2 de desembre del 2012

Estrelles a la terra

Taare Zameen Parell (Hindi: तारे ज़मीन पर, traducció: estrelles a la terra) és una pel·lícula de l'Índia dirigida i produïda per Aamir Khan i protaganizada per Darsheel Safary i Aamir Khan. 
És la història d'un nen amb necessitats especials i el seu mestre inspirador.

Un mestre extravertit que presta ajuda al seu alumne dislèxic Ishaan. 
Ishaan és incomprès pels seus pares que creuen que és mandrós i poc intel·ligent. Després s'adonen que el seu fill té una dificultat d'aprenentatge. 
Aquí us deixo aquesta història...



dimecres, 14 de novembre del 2012

Learned helplessness o Indefensió apresa

La indefensió apresa és un tecnicisme que es refereix a la condició d'un ésser humà o animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res i que no respon malgrat les oportunitats per ajudar-se a si mateix, evitant les circumstàncies desagradables o mitjançant l'obtenció de recompenses positives. 

La teoria d'indefensió apresa es relaciona la percepció d'absència de control sobre el resultat d'una situació. A aquelles persones que han estat ineficaces o menys sensibles per determinar les conseqüències del seu comportament es diuen que han adquirit indefensió apresa.

Aquí us deixo un vídeo d'un "experiment" que realitza una mestra al seu grup d'alumnes o podem veure clarament una situació d'indefensió apresa. 



Al seu llibre ‘Indefensió’ (1975), Marin E.P. Seligman (1942) va estudiar el tema de 
la ‘indefensió apresa’, un dels mecanismes que poden provocar una situació de 
pessimisme crònic en els individus. Molt en resum,  s’anomena ‘indefensió apresa’ 
aquella en què un individu arriba per ell tot sol a la conclusió que ‘no hi ha res a fer’ 
perquè, ‘passi el que passi, tot anirà malament’, ensorrant-se cada cap més. Fart i 
tip que ‘tot surti malament’, l’individu es derrota tot sol, sense necessitat que el 
venci ningú, negant-se fins i tot, a intentar cap canvi a millor quan disposa de les 
condicions per intentar-lo. És una de les causes de la depressió.   

Persones que van fracassar a l’escola poden creure durant la resta de la seva vida 
que no serveixen per estudiar o aprendre. Nens no estimats o tinguts de menys per la seva família poden interioritzar que són uns inútils totals. Criatures tingudes per caps 
d’estopa al pati d’una escola ho patiran per sempre (i quan diuen que ‘no pensen en 
res’, sovint els retorna alguna mala experiència). Gent amb una mala experiència 
laboral malviuen en feines molt per sota de la seva qualificació per por a un nou 
fracàs, etc. 
Aquests individus serien víctimes d’una ‘indefensió apresa’.  
  
Extret de l'article: Martin Seligman, la indefensió apresa i 
l’atribució causal 




dimarts, 23 d’octubre del 2012

La convivència no és fàcil...

[HD] Pixar - For The Birds | Original Movie from Pixar from werner elhauge on Vimeo.







Però mentre convivim, aprenem lliçons importants. 
Avui amb algunes mestres hem estat posant en comú la manera de treballar amb els nostres alumnes la resolució de conflictes a l'aula, a l'esbarjo, en el dia a dia... 

Sovint els alumnes tenen dificultats per expressar amb claredat les seves necessitats als seus companys i alhora d'identificar i reconèixer les  pròpies emocions. Aquest fet deriva en maneres poc delicades de resoldre els problemes que sorgeixen de la seva relació. 

Hem comentat que l'acció tutorial i la dinàmica de grups és fonamental, així com la millora del clima de l'aula, intentant positivar les seves relacions i el sentiment de grup. 

Amb un petit toc d'humor, aquest vídeo permet que fem algunes reflexions interessants amb els nostres alumnes sobre aquestes qüestions i que pensem a la vegada, altres maneres de resoldre les situacions molestes de forma més madura i constructiva. 

divendres, 19 d’octubre del 2012

El nen petit

Había una vez un niño que comenzó a ir a la escuela. Una mañana la maestra dijo:
.- “Hoy vamos a hacer un dibujo.”
.- “¡Qué bien!”, pensó el pequeño.
Le gustaba mucho dibujar de todo: vacas, trenes, pollos, tigres, leones, barcos. Sacó su caja de lápices y empezó a dibujar, pero la maestra le interrumpió:



.- “¡Esperen! Todavía no he dicho lo que vamos a dibujar. Hoy vamos a dibujar flores”.
.- “¡Qué bien!”, pensó el niño. Le gustaba hacer flores, y comenzó a dibujar algunas muy bellas con sus lápices violetas, naranjas y azules.


Pero la maestra intervino de nuevo:
.- “¡Esperen un momento! Yo les enseñaré cómo se dibujan las flores”.

Y tomando una tiza, pintó una flor roja con un tallo verde.




.- “Ahora”, añadió la maestra, “pueden comenzar”.
El niño miró la flor de la pizarra y la comparó con las que él había pintado. Le gustaban más las suyas, pero guardó silencio. Volteó la hoja y dibujó una flor roja con un tallo verde.
Otro día la maestra dijo:
.- “¡Hoy vamos a modelar con plastilina!”.



.- ¡”Qué bien”, pensó el pequeño.
Le gustaba la plastilina y podía hacer muchas cosas con ella: víboras, hombres de nieve, ratones, carros, camiones. Empezó a estirar y amasar su bola de plastilina. Pero, al momento, la maestra interrumpió:
.- “¡Esperen, aún no es tiempo de comenzar! Vamos a hacer un plato”.
.- ¡Qué bien!, pensó el pequeño. Le gustaba modelar platos y empezó a hacerlos de todas formas y tamaños.
Entonces la maestra le detuvo de nuevo:
.- “¡Esperen, yo les enseñaré cómo!”
Y les mostró cómo hacer un plato hondo. El pequeño miró el plato que había hecho la maestra, y luego los que él había modelado. Le gustaban más los suyos pero no dijo nada. Sólo modeló otra vez la plastilina e hizo un plato hondo, como la maestra había indicado.
Muy pronto el pequeño aprendió a esperar a que le dijeran qué y cómo debía trabajar, y a hacer cosas iguales a las de la maestra. No volvió a hacer nada por sí solo.
Pasó el tiempo, y el niño y su familia se mudaron a otra ciudad, donde el pequeño tuvo que ir a otra escuela. El primer día de clase, la maestra dijo:
.-“Hoy vamos a hacer un dibujo”
.- “¡Qué bien!”, pensó el pequeño, y esperó a que la maestra le dijera lo que había que hacer, pero ella no dijo nada. Sólo caminaba por el aula, mirando lo que hacían los niños. Cuando llegó a su lado le preguntó:
.- “¿No quieres hacer un dibujo?”
.- “Si”, contestó el pequeño, “pero, ¿qué hay que hacer?”
.- “Puedes hacer lo que tú quieras”, dijo la maestra.
.- “¿Con cualquier color?”, preguntó él.
.- “¡Con cualquier color!”, le respondió la maestra.
.- “Si todos hicieran el mismo dibujo y usaran los mismos colores, ¡cómo sabría yo lo que hizo cada cual!”, añadió.
El niño no contestó nada, y bajando la cabeza dibujó una flor roja con un tallo verde.



Extret del bloc Batecs Emocionals, un projecte d'educació emocional i benestar interior que ha engegat la Montse de la mà de dos companyes més. 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Ce n'est qu'un dédut- Només és el començament



Títul: Solo es el principio

Títul original: Ce n'est qu'un début

Direcció: Pierre Barougier, Jean-Pierre Pozzi

País: Francia

Any: 2010

Duració: 97 min.
Gènere: Documental

www.cenestquundebut.com








“Solo es el principio” és una pel·lícula documental sobre classes de Filosofia per a Nens, captat amb calidesa i sensibilitat, en la senda de “Ser y tener” de Nicolas Philibert, que promou a la reflexió sobre la nostra capacitat ètica, social i humana, i sobre la importància d’una bona educació des de la infància. Els expressius i vitals protagonistes es diuen Azouaou, Abderhamène, Louise, Shana, Kyria o Yanis. Tenen entre 3 i 4 anys quan, junts, exposen lliurement, amb les seves emocions i contradiccions, les seves idees sobre l’amor, la llibertat, el lideratge, la intel·ligència, la mort…
Al llarg d’un curs, asseguts en un cercle al voltant d’una espelma encesa, amb l'ajuda de la seva mestra Pascaline, aprenen a expressar-se, a escoltar-se mútuament i a conèixer-se millor. Entre tots fan filosofia, reflexionen sobre temes importants, sovint oblidats en la nostra societat. No hi ha estudiants bons ni dolents: el fonamental és pensar per si mateixos. Els nens parlen amb les seves pròpies paraules, plenes d’espontaneïtat, humor, lògica i poesia; carregades en moltes ocasions d’un increïble i envejable sentit tolerant i cívic"

Als cinemes Verdi de Cardedeu, aquest cap de setmana: 
Dijous 4 d’octubre a les 21 h
Divendres 5 d’octubre a les 22 h
Dissabte 6 d’octubre a les 20 i a les 23 h
Diumenge 7 d’octubre a les 19 h



dilluns, 17 de setembre del 2012

Un toc d'atenció



Cada dia es diagnostiquen més trastorns per dèficit d'atenció, amb hiperactivitat o sense. És un trastorn neurobiològic que s'inicia a la infantesa i que en el 50% dels casos perdura també durant l'adolescència i l'edat adulta.

Us deixo un enllaç del reportatge dut a terme per TV3 en el programa 30 minuts on apareixen diferents professionals de l'àmbit de la salut i l'educació, així com exemples de famílies amb fills/es amb TDAH. 
Aquest reportatge ens mostra els diferents àmbits d'actuació sobre el trastorn, des de la detecció precoç, el diagnòstic, el tractament multimodal o combinat i el seu pronòstic. 




dilluns, 3 de setembre del 2012

El circ de les papallones

Comença un nou curs i ho voldria fer amb aquest vídeo que és un clar exemple de superació personal. 



La vida, l'escola... És com un circ i a vegades, les persones, els nostres alumnes, els humans... Ens transformem, ens reinventem... Com les erugues que esdevenen papallones. 
M'agrada la metàfora i la voldria compartir amb tots/es vosaltres. 

dijous, 21 de juny del 2012

El gos espia


Aquest és un treball d'en Frank Garcia Estevez, alumne de 4t de l'escola Pont Trencat.


dijous, 3 de maig del 2012

El dofí i el poc volant

Aquest és un treball realitzat per una alumna de l'escola Pont Trencat. 
És una narració inventada que va presentar als Jocs Florals d'enguany. 
Ha estat una tasca entretinguda i molt motivadora... 
Ara podrem explicar aquest bonic conte els més petits de l'escola. 
Enhorabona Anna!


diumenge, 22 d’abril del 2012

Esquerrans i dretans


És veritat que els esquerrans tenen un do per a les arts, els esports i les matemàtiques? 


Com funciona el seu cervell? 


"Quèquicom" respon a aquestes i altres preguntes...